Ja no vas descalça?

Acabava d arribar de Formentera, d estar hi 3 mesos. Hi vaig anar sola, buida, i havia tornat amb la bossa plena d essències de tot allò que aquesta illa et dona, et remou, et treu, et regala, et trenca i et torna a lloc, a un lloc diferent.
L última nit, allà a la plaça, amb la lluna en quart creixent, l aire era tebi. Les guitarres sonaven, ningú dormiria aquella nit perquè l illa no volia q ho féssim. I així va ser.
La matinada va arribar, amb aquells colors que traspassen la pell, l olor a mar i algues impregnaven l ambient. A la plaça només hi quedavem un noi i jo. La resta havien anat marxant, uns a la festa de la platja, altres al far o a la cova. Jo no, aquell era el meu lloc fins q arribés l hora d agafar el ferry. La lluna encara aguantava i seguia al cel, ja a tocar de l horitzó.
Aquell noi em mirava i jo a ell. Em preguntava quina seria la seva història, perquè no havia marxat com els altres?

Es va aixecar i va començar a caminar, amb la guitarra penjada a l esquena i descalç. Quan va tornar portava 2 gots i me n va oferir un, era un cafè amb llet, un per ell i un per mi. Allò ens va unir, si no ho estàvem ja abans, i vaig saber la seva història. Tant diferent a la meva però tant semblant alhora. Cap dels dos volíem tornar a Barcelona. El millor era mastegar lentament aquells instants i ho fem fer cantant.

La vida té aquelles coincidències increïbles que et fan creure que res no passa perquè sí. Doncs com us deia, just arribada de l Illa màgica, una tarda, vaig anar a una jam session al taller d músics, i allà estava el noi de la plaça.
Em va dir:
- Ja no vas descalça ivanna? Treu te les sabates... I no oblidis el que has après en el teu viatge.

Mai més l'he tornat a veure, però aquella última cançó condensava tot l estiu i és aquesta: noches de bohemia de navajita platea.